M'he tornat a mudar

A qui li interessi, pot seguir llegint les meves coses a:

mecatxis.lynksee.com

Sort!

Els pisos i els seus preus

El tema dels preus dels pisos i de les hipoteques fa temps que està de rabiosa actualitat.I la veritat, no ho acabo d'entendre. Si, ja se que hi ha un allau d'explicacions, anàlisis i estadístiques que proven d'esclarir els misteris de la 'bombolla immobiliària' i miren de preveure'n el desinflament, però, que se n'ha fet de la llei de la oferta i la demanda?Alguns anàlisis miren d'explicar el fenomen segons aquesta llei segons la qual, el preu de les coses és aquell en el qual s'igualen l'oferta i la demanda.

En definitiva, que el preu de les coses no està relacionat amb el que costa produir-les i distribuir-les, si no el que la gent està disposada a pagar-ne.
Si apliquem aquesta llei, l'encariment dels pisos està relacionat, ni més ni menys que amb l'estupidesa del comprador, que està disposat a pagar preus astronòmics per metre quadrat.
Jo encara visc amb la mama (tinc gairebé 34 anys) i no veig que això hagi de canviar a curt termini. Per això no m'he hagut d'afrontar mai amb la segurament àrdua tasca de buscar pis (ja sigui de lloguer o de compra). Però si aquesta llei es compleix, i sembla que els experts així ho asseguren, fora jo i no el venedor el que ha de posar preu a la meva futura llar: Les coses valen allò que jo estic disposat a pagar-ne; el que passa, és que segurament el venedor trobarà algún innocent disposat a deixar-se convèncer que el preu que li demana pel pis és una ganga.

Per una altra banda, la Constitució que regeix els meus drets i els meus deures, assegura que he d'exigir una llar digna. Caldria aclarir, però que és una llar digna, abans.

Per mi, una llar ha de tenir, a més de la cèdula d'habitabilitat, 70 metres quadrats si hi viu una persona sola i entre 90 i 110 si n'hi viuen entre dues i cinc (comptant una parella amb tres fills, no 5 adults). Els pisos de 40 ó 50 metres quadrats són una enganyifa i s'han de rebutjar de bones a primeres. Em recorden les porqueres on es fiquen els porcs, les vaques o altres animals de granja per mantenir-los separats. Clar que ells no tenen aficions, ni roba d'estiu i d'hivern per endreçar, ni conviden els seus amics a casa a sopar.En definitiva, demano als meus amics que diguin als seus amics que no comprin cap pis que no reuneixi les següents condicions:

• Espai suficient per desar totes les teves pertinences.


• Ha de permetre organitzar trobades de més de 6 persones (ja sigui per sopar, jugar a cartes, ...)


• Ha de disposar dels serveis mínims de llum, aigua, gas, i telèfon (ja sigui fixe o mòbil)


• S'ha de poder pagar amb el sou mínim interprofessional en un període no superior a 10 anys

Alguns es posaran a riure quan llegeixin això i pensaran que me n'he anat de la xaveta. Però tinguem clar una cosa. La societat som nosaltres. Vull dir tu i jo. Som nosaltres els que decidim qui pot ser polític i qui pot ser empresari d'èxit. Hem de ser nosaltres. No podem permetre que siguin els polítics i els empresaris els que decideixen qui pot formar part de la societat i qui no.

Esteu segurs que podem salvar la terra?

L'altre dia vaig veure el reportatge "Propera parada Mart". En una de les explicacions que donava en Tomàs Molina es veu com fan un cultiu d'un bacteri i com aquest explota tots els recursos del cultiu fins a exhaurir-los i, llavors, el bacteri mor per inanició.

En Molina exposava aquest cas per demostrar la necessitat que te la humanitat de viatjar a Mart, comparant el bacteri amb la humanitat.

Això em va dur a una reflexió que fa temps que em volta pel cap: L'home està destinat a la seva pròpia extinció.

D'aquesta reflexió aparentment lògica i que molta altra gent ha fet abans, en trec una segona: Els ecologistes, treballen per salvar el planeta? O per salvar la humanitat? O be confonen ambdós termes i no són capaços d'entendre aquest planeta sense la humanitat?

Segons llegeixo a The Long Foreground: Human Prehistory, l'Homo Sapiens Sapiens habita el planeta des de fa uns 130.000 anys. I l'Homo Erectus ho va fer fa uns 2 milions d'anys. Però la terra, en canvi, te una vida aproximada de 4,6 milers de milions d'anys segons Earth. És a dir que podríem parlar de 2,3 milers de milions de vegades el temps que ha passat des de l'aparició de l'Homo Erectus fins que vaig néixer jo, que ni tant sols tinc l'esquena recta.

En resum, amics ecologistes: Crec que no cal que patiu. El planeta continuarà existint després de la nostra (propera?) extinció i naixeran moltes més espècies noves de les que pugueu arribar salvar mai.

La natura, amics meus, és mooooolt sàvia. Molt mes que els empresaris de les grans petrolieres. Sap que només li cal tenir paciència.

Penso doncs que la recollida selectiva, l'estalvi energètic i el d'aigua estan destinats exclusivament a salvar la humanitat. El planeta se salvarà tot solet.

Massa ràpid

Fa dies que penso: “No estarà anant tot massa de pressa?”

Tinc la sensació de que en algun moment, en algun lloc, he perdut alguna cosa. Una baula de la cadena de la meva existència i que, és clar, ja no puc tornar enrere per mirar de trobar-la.

Sento que estic perdut i no entenc res del que m'envolta. Me n'adono que la gent del meu voltant pensa que no estic be. Però és clar, jo no n'he sabut mai de parlar dels meus sentiments, així que es queden sense saber res més.

Aquesta sensació, però, no es limita només al que em passa, si no també al que veig, sento, llegeixo, escolto,...

No dedico prou temps a gaudir-ne, a analitzar-ho. Penso que pocs (ningú) poden fer-ho. Vull dir que hi ha tantes coses noves, contínuament, tants avenços, tantes notícies, tants esdeveniments, que és inútil provar de jutjar-ne un. És massa breu per copsar-ne la substància. De seguida queda cobert per alguna cosa més nova, més important.

Cada cop estic més segur que pertanyo al passat. Que la meva època s'està acabant. Que no puc seguir el nou ritme que ens exigeix la vida. I que no sóc capaç de controlar la meva. Senzillament l'huracà de la “societat” ha engolit la meva energia. Ja no sóc jo (qui és que pot ser-ho?). Sóc el que alguns ha decidit que fos.

Senzillament, he errat el camí de la vida. No sé a partir de quina cruïlla vaig escollir la direcció equivocada ni quant fa que m'allunyo del que hauria d'haver sigut o no ha estat. Ni tant sols sé si es pot escollir el camí. No estic segur si hi ha camí. Ni vida.

Sóc jo sol? O hi ha algú que te una sensació semblant?

Un home camina pel desert

Fa algun temps vaig iniciar un miniprojecte, consistent en una web on la gent podia participar escrivint una historia. Vaig anomenar-lo "Projecte desert" i el vaig hostatjar a Galeon, els quals encara el mantenen, malgrat jo vaig anar abandonant el projecte.

Alguns dels meus amics m'han dit que el trobaven a faltar, així que el poso aquí de nou, a veure si algú s'anima i escrivim un parell de línies més.


Un llarg llençol blanc retalla el vermell de l'horitzó de la posta de sol. Més enllà de la sorra, només es veu més sorra i és d'allà d'on ve el camí. Mentre el darrer raig de sol intenta passar entre els plecs de la túnica per il·luminar-li la cara, l'home mira les petjades en l'arena. Recorda vagament el dia que va començar el viatge. Ja fa dies que no veu el seu poble a l'horitzó. Fa mitja volta i segueix endavant. Quan ja el vermell s'ha fos, s'atura per fer-se un jaç.

No hi ha camí endavant, i el camí de tornada és el que ell ha fet amb les seves petjades. I com més temps passa, més llarg es fa.

És de nit i és una nit on no bufa el vent ni se sent la remor de cap mar ni hi ha estrelles al cel. És una nit fosca que respira aventura. Els minuts passen amb més lentitud i els segons, els granets de sorra del rellotge del temps, es barregen en la sorra d'aquest desert sense camins, sense direccions, sense horitzó.

L'home mira el cel sense estrelles i recorda una cosa. Una cosa que fa molts anys va canviar la seva vida. Alguna cosa relacionada amb la manca de puntets lluminosos al cel, alguna cosa que té molt a veure amb que el vent avui no acaroni les galtes dels nens que somnien. Alguna cosa estranya i misteriosa...

Reconeix, sense vacil·lacions, però amb tristesa, la soledat que sempre ha envaït la seva vida i que ara, al desert, es reafirma pas a pas. La vida d'un home és difícil, però encara és més complexa quan no tens ningú al teu costat que et recolzi en els moments de feblesa.

Fa dies que camina pel desert i les seves pobres provisions s'han anat esgotant inevitablement. Si no troba un oasi aviat el seu cos formarà part de les dunes d'arena i la seva persona insignificant i el seu pas per aquesta vida no haurà servit de res absolutament, ningú es recordarà d'ell mai. Ha de ser valent, administrar bé el poc que li queda i no desesperar fins a trobar la solució més apropiada.

El descans ha estat profitós. El Sol ha sortit de nou. Es frega els ulls i es treu la mandra. Agafa el sarró, n'espolsa la sorra i mira el camí que ha de recórrer. Per un moment creu veure allò que fa temps que espera. Un reflex. Una lluïssor a l'horitzó proper li fa renéixer l'esperança. Alguna cosa pot fer canviar el paisatge sorrenc.

Potser.

"Què bo que sóc, sóc realment genial"- va dir-se l'aprenent d'escriptor, mentre ella caminava per un altre desert... Un desert urbà en una gèlida nit de Gener, per carrerons envaïts d'un silenci eixordador. No tenia por, per què n'havia de tenir? A aquelles hores i amb aquell fred tota mala ànima per poc seny que tinguès seria reclòs o bé a casa seva o bé en qualsevol d'aquests locals depriments on intenten oblidar qui són...

Un home i una dona. Separats per una distància imaginària, els dos caminen pel seu desert. No són conscients que algú els manipula les passes, no són conscients que algú els mira. No saben que algú decidirà quan es trobaran i ignoren que els mateixos que els han fet retrobar els faran viure un malson de sorra i vent.

Ell, per més que ho provava, no recordava el seu nom. Furgant les butxaques dels vells pantalons apedaçats de records no acabats de viure, va retrobar un anell. Una joia que l'acostava sigilosament a ella, la noia que caminava sense rumb lluny del seu abast.

Ella, per més que ho intentava, no aconseguia saber perquè era on era. No sabia com havia arribat fins allà. Només recordava l'olor de la taronja barrejant-se amb el sucre caramel. Només recordava les últimes notes d'una cançó que era incapaç de materialitzar. Unes notes se li repetien al cap i ella... no recordava res més.

Ell sabia d'on venia. No podia entendre com havia arribat fins allà, però sabia massa bé, d'on procedia. I cap a on anava, també.

Trobada de Frics a Prades

Aquests dies he tingut el plaer de col·laborar a la Universitat Catalana d'Estiu, a Prada de Conflent, a l'aula d'ordinadors.

Hi ha moltes coses a destacar d'aquesta trobada, com ara el fet que sigui la darrera universitat oberta que existeix als paisos catalans (i possiblement a molts altres paisos a la rodona). Universitat Oberta vol dir precisament això: oberta. La gent entra a les classes sense haver d'inscriure's prèviament ni de demanar permís a ningú. Pagar la inscripció et dóna dret a participar lliurement a qualsevol activitat que s'hi celebri mentre càpiga gent a l'espai escollit per celebrar-la.

Però el que fa interessant de debò aquesta Universitat són les activitats paral·leles, actes improvisats i efectes col·laterals que s'hi esdevenen. Dins aquesta darrera categoria voldria fer un esment a una mena d'assemblea de Frics a la qual em van convidar a fer una intervenció.

Per començar, explicar que el terme Frics, el van normalitzar aquí mateix i vol dir:”Fem Riure I Caiem Simpàtics”. Vaja, comencem malament! Vaig pensar. El que jo m'havia preparat no feia riure ni era la meva intenció primera caure simpàtic a ningú. Així que va tocar improvisar i resguardar la dignitat tant com vam poder.

Tanmateix no em vaig salvar de que algú em tractés de ruc i que em digués que no m'assabentava de res.

Això senyores i senyors és una universitat oberta. Un espai on la raó i l'absurd es mesclen per crear intel·lecte. O si més no per intentar-ho.

Els dos porquets

L'altre dia vaig participar a les V jornades de programari lliure . Vaig dinamitzar un grup de discusió sobre els avantatges del programari lliure.

Per introduïr el tema, vaig inventar-me un petit conte que mira d'explicar les diferències del programari lliure respecte el que no ho és.

Aquí el teniu.

Els dos porquets

Al país dels porquets, tothom vivia en uns tancats de fusta plens de fang. Alguns porquets vivien sols i altres en comunitats. però tots dins el clàssic tancat de fusta que cal regar de tant en tant.

I això va ser fins que els nostres protagonistes en Pro i en Lli van tenir la pensada de fer un cobert. Primer va ser en broma, mentre prenien alguna cosa a l'abeurador de na Prg. D'aquella nit memorable n'ha transcendit la cançó “Opa, nem a fer un cobert”. Però tots dos, cadascú per la seva banda van anar-hi pensant seriosament.

I es van decidir els darrers dies del més plujós, cansats ja de restregar-se pel fang que la pluja incessantment els netejava.

Mentre va durar la construcció, alguns porquets s'hi van acostar encuriosits. La majoria d'ells escèptics.
-S'han tornat ben bogos! - Deia l'un.
-I tanta feina per no haver-se d'arrebossar contínuament al fang els dies de pluja! - Deia l'altre.

I entre els comentaris i les mofes, ambdós porquets continuaven feinejant.


A començament del següent mes plujós, ambdós disposaven ja d'una granja suficientment gran per poder encabir uns quants porquets, amb prou comoditat, durant uns quants dies.


La primera tempesta la van passar cadascú a casa seva. La majoria de porquets en el tancat de fusta, però en Pro i en Lli a les seves respectives granges.

Quan va parar de ploure, ambdós porcs van sortir a passejar-se pel poble, mostrant ufanosos el fang sec sobre la seva pell, mirant de reüll els altres porquets que es refregaven el fang desesperadament per tot el cos.

La següent pluja va venir al cap de poques hores. En Pro, dins la seva granja va sentir com trucaven a la porta.

-Qui hi ha? - Va respondre.
-No em deixaries pas refugiar-me a la teva granja? - Li va respondre el porquet a l'altre costat. En Pro va reconèixer la veu d'un d'aquells que havien mostrat obertament els seus dubtes sobre la utilitat de la seva granja.

-És clar que hi pots passar! Que et penses, que he fet la granja per mi sol?
El porquet es disposava a entrar quan va ser sobtadament interromput per en Pro.
-Ep! però abans d'entrar, em de posar algunes condicions! T'has de fregar be els peus a la palla de l'entrada abans de passar, no pots fer servir cap de les primeres cel·les i si vols pinso l'has de demanar i t'apuntaré a la llista de la gent que em deu pinso. Ah! I a pixar i tot això, has de sortir fins al femer, que no estic de minyona aquí!

El porquet va acceptar encantat les condicions i va acomodar-se tant be com va poder.

Mentre, a la granja de Lli, també trucaven a la porta. En Lli va respondre -És obert! - La porta es va entreobrir i algú va preguntar. - Que es pot passar? És que aquí fora plou força!

En Lli va reconèixer ràpidament al porquet que tant havia rigut mentre ell suava per col·locar ell tot sol les bigues que havien d'aguantar la teulada i va somriure.

-Passa porquet passa! Que et penses que he fet una granja tant gran per estar-m'hi tot sol? Vine que te l'ensenyo. Per aquí hi ha el pinso i allà l'aigua, serveix-te tu mateix. Tria la cel·la que vulguis i si vols palla neta, aquí hi ha la pila. Necessites que t'ajudi a instal·lar-te?

Ambdues escenes es van repetir diverses vegades aquell vespre. La pluja era forta i l'aire fred no convidava a quedar-se al ras.

Quan va sortir el sol els porquets del poble feien comentaris quan veien passar algun porquet que duia el fang sec. Els amics més íntims i els porquets més agosarats els aturaven i els demanaven com els havia anat tot plegat. Ben aviat tot el poble era ple de lloances a les granges d'en Pro i en Lli.

La resta del mes plujós, ambdues granges van ser plenes a vessar de porquets. O gairebé, que encara quedava algun avi i alguna iaia que no ho veien clar això de no mullar-se els dies de pluja.

En acabar la temporada de pluges, alguns porquets es van interessar per construir les seves pròpies granges.

En Pro contestava les preguntes:

Ah! Si voleu construir una granja, parleu amb el meu cosí que és constructor. Ell és l'únic que sap com fer-les i estarà encantat de construir-vos-en una. Si li dieu que veniu de part meva us farà un preu especial.

En Lli en canvi deia a qui s'hi interessava:

Ostres! Que ve! Mira, aquí tens els plànols que vaig fer servir per fer la meva. Si vols en pots fer una còpia. Si necessites un constructor, pots parlar amb el cosí d'en Pro, però em sembla que darrerament va molt enfeinat. Però segur que en trobarem algun altre! I si tens algun dubte o necessites alguna cosa, ja saps on sóc!

El constructor cosí d'en Pro va tenir molta feina aquell any. Va haver de llogar treballadors del país de les vaques i del país de les mules per poder acabar les feines.

Anava tant enfeinat que, quan algú volia modificar alguna cosa dels plànols si negava en rodó. - Les granges que jo faig són molt bones! Hi estaràs molt be! Això que demanes no ho necessites per res!

Ben aviat van començar a veure's urbanitzacions senceres de granges “aparellades”. L'una al costat de l'altra, ben igualetes que compartien el femer i l'abeurador.

Els que havien seguit el consell d'en Lli van tenir alguna dificultat més. Molts d'ells van aplicar les seves pròpies idees a la granja i en van modificar els plànols. No totes les modificacions van resultar exitoses (com el que va provar de fer els femers a l'interior de la granja) i moltes van ser de poca envergadura (Hi va haver que van pintar la façana de groc, de verd, de blau i fins i tot de lila pastel en comptes de deixar-ho amb obra vista com l'original). Tot i això van haver algunes molt bones idees(com ara posar fil musical), que en Lli va decidir implementar a la seva granja i incloure-ho als plànols que donava a aquells que li demanaven.

Així va ser que els porquets van decidir deixar de viure en tancats de fusta per començar a viure en coberts. Alguns vivien sols i altres en grups més o menys nombrosos, però ara a refugi de la pluja i el vent.

En Pro va continuar tenint molta feina modificant els plànols per donar noves prestacions i millorar petits nyaps. Oferia als seus clients “actualitzacions” de les seves granges a preus ajustats i raonables i els seus clients estaven contents. Continuava construint granges “claus en ma” per aquells porquets que no tenien prou cura del manteniment de la seva granja i per aquells que decidien independitzar-se de les seves famílies.

En Lli també tenia molta feina. Porquets d'arreu venien a mostrar-li les seves modificacions i a demanar-li consell. Ben aviat es va crear una taula on tothom podia compartir les seves preocupacions i els seus coneixements. En Lli moderava la taula i publicaven un butlletí gratuït on es podien trobar tot d'idees de millores sobre el projecte original. En Lli vivia dels diners que li donaven la gent que l'anava a veure.

A en Pro li va sortir ben aviat una nova feina. Una colla de constructors espiaven les seves obres i miraven de copiar alguna de les seves idees.


Si fossis un porquet i t'hagessis de fer una granja, quin model escolliries?